REPUBLICANES ESPANYOLES A RAVENSBRÜCK

Constanza Martínez Prieto

Va néixer a Madrid, al barri de Lavapiés, el 16 de gener de 1917. El seu pare morí quan tenia 17 mesos, la mare treballava minyona i ella quedà a càrrec de l’àvia. La seva infància i adolescència van estar immerses en dificultats econòmiques que es van agreujar amb la mort de la mare quan tenia 13 anys. Atesa la precària situació una tia es va fer càrrec d’ella a canvi d’ajuda a les tasques domèstiques, tot i així va poder fer estudis de francès, taquigrafia i mecanografia.

A l’inici de la Guerra, la Constanza s’afilià a les Joventuts Socialistes Unificades (JSU) i col·laborà en la premsa destinada als combatents republicans. Quan el govern de la República es traslladà a València, va seguir les seves passes fins a arribar a Barcelona, el desembre de 1936. S’instal·là a la localitat de Sentmenat a la torre de Can Baigual, abandonada pels seus propietaris que havien fugit, allí s’ocupà dels tres fills d’una família a la que mai va oblidar per la seva bona acollida.

Mesos després començà a treballar com a mecanògrafa a la Comissió Política Militar del Comitè Central del PSUC. Seguint el camí del govern de la República, el gener de 1939 es trobava a Figueres, al Castell de Sant Ferran, fins que amb els intensos bombardejos, dones i nens es van veure obligats a marxar cap a França. Després de setmanes d’incert itinerari, la Constanza arribà a Normandia amb un grup de refugiats, van ser allotjats a una casa de colònies infantils; allí, amb altres companyes es van esforçar a organitzar una escola per a entretenir i formar els petits.

L’inici de la guerra a França canvià les circumstàncies de la Constanza i de la major part dels refugiats espanyols. Va resistir les pressions de les autoritats perquè retornés a Espanya i contactà amb companyes catalanes del PSUC amb qui compartí pis fins que reberen l’ordre de retornar al camp de concentració. Aviat van ser traslladades a Sées i instal·lades en un antic seminari, però va aconseguir marxar a Nantes amb una amiga, on començà a treballar en feines domèstiques per als alemanys.

Des d’aquell moment començà a contactar i col·laborar amb la Resistència a través de la OS (Organisation Spéciale), el grup de protecció armada del Partit Comunista Francès, format el 1940, en el qual hi havia bastants integrants de les antigues Brigades Internacionals i que a principis de 1942 formà part de l’organització dels FTPF (Franctiradors i Partisans Francesos). La principal tasca de la Constanza va ser actuar d’enllaç “entre els diferents camarades de Saint Nazarie i Nantes, treball de molta responsabilitat però de poc relleu” “humilitat” que contrasta amb l’opinió expressada pel que després seria el seu marit, Joan Escuer, al reconèixer la importancia de les dones a la Resistència “sense elles moltes de les accions d’embergadura no s’haurien pogut dur a terme; servien d’enllaç, transportaven propaganda, armes, municions, menjar i informació”.

En una gran redada iniciada el 27 de juny de 1942 a París i que continuà el mes següent a Saint Nazaire, Nantes, Rennes, La Rochelle i Bourdeus, van ser detinguts uns 150 resistents espanyols, entre ells vuit dones. Traslladada a la comissaria de Nantes, allí va coincidir i conèixer en Joan Escuer –detingut el 4 de juliol- qui recordava la trobada a les seves memòries “quan vaig arribar a la comissaria de Nantes vaig veure, entre els homes, una dona ….La casualitat va ser que em van col·locar al seu costat i vam poder dir-nos alguna cosa, el que va augmentar el meu interès per ella”. En el judici, que se celebrà del 3 a l’11 de desembre de 1943, van tornar a coincidir i es van intercanviar uns missatges escrits a partir dels quals es consolidà una relació com a parella.

La Constanza va ser condemnada a divuit mesos de presó, que ja havia complert, però tot i així va continuar a la presó de la Petite Roquette, a París, fins que van ser traslladades a l’antiga caserna de Tourelles, on també era près el Joan. Fins llavors s’havien pogut enviar cartes però amb aquesta coincidència es van poder veure i parlar dues vegades per setmana al locutori; fet que reforçà la seva moral i “serví per conèixer-nos millor i que pogués néixer un fidel i sincer amor entre els dos”.

El mes de maig de 1944 aquests presoners resistents va passar a mans dels nazis, que els van traslladar a la presó de Fresnes i dies després a Compiègne, els homes, i les dones al fort de Romainville, a l’espera de la formació del comboi que els conduí als camps de la mort. Els alemanys afrontaven l’etapa final de la guerra i van iniciar una paorosa fugida endavant, amb massius reclutaments d’alemanys i increment de la fabricació d’armament, per la qual cosa necessitaven disposar de mà d’obra esclava, que van obtener de les presons on hi havia reclosos els i les resistents.

El 14 de juny la Constanza marxà des de l’estació de París en un tren de viatgers amb finestres enreixades; era un petit transport de cinquanta-una dones. Van passar uns dies a Neue Bremm fins que van ser transferides a Ravensbruck, on va ser enregistrada amb la matrícula 43224, moment que així rememorava: “Era de nit i plovia bastant com per deixar-te xopa, jo amb un abric que m’havia posat al revés en el vagó per no se embrutar-me’l perquè me l’acabava de fer, i amb aquell abric ens van tenir quatre o cinc hores en una gran esplanada fins que ens van obrir les portes d’unes dutxes i allí vam acabar de passar la nit”.

La seva estada a Ravensbruck va durar sols unes setmanes, ja que la van traslladar amb un grup de 22 deportades a Leipzig, al comando Hasag, situat a uns 300 km al sud del camp i dependent del camp de Buchenwald, on van arribar al cap d’uns cinc dies en unes pèssimes condicions. Unes 6000 presoneres treballaven en una cadena de muntatge d’obusos de l’empresa Hasag i estaven sotmeses a unes condicions duríssimes: dotze hores de treball diari, poquíssim i pèssim menjar, cap higiene, sense assistència mèdica, maltractament i inacabables formacions dues vegades al dia, amb l’excusa del recompte, ja fos sota un sol de plom com amb els peus a la neu, sense que faltés, al menor gest de rebel·lia o de deficiència física, el temor a ser incloses en el comboi periòdic destinat a Ravensbruck on els esperava el destí a la cambra de gas. Un fet singular salvà la Constanza: portava ulleres des de petita però se li van trencar a l’arribar a Leipzig, aquest problema justament li va permetre passar favorablement la selecció i lliurar-se de ser gasejada.

Malgrat tot, enmig d’aquell entorn d’explotació i de perills permanents, també va ser possible la solidaritat. La Constanza explicava que quan treballava controlant les rosques de les metxes dels obusos, la majoria de les quals eren defectuoses, davant els crits amenaçadors de la vigilant SS va rebre l’ajuda d’un obrer alemany “…cridava més que ella. Jo no comprenia l’alemany i no sabia què deien; l’únic que sabia és que aquest home era pare de família i tenia tanta gana como jo, em va defensar com si fos la seva filla i no em va passar res. Jo ja em veía amb el cabell rapat i al calabós 15 dies, a més d’una bona pallissa, però ni em va bufetejar. A aquell honrós obrer li vaig deure tot”.

A Hasag va coincidir amb l’espanyola Mercedes Núñez Targa, amb nom de guerra “Paquita Colomer”, qui recordava els sofriment de les deportades però també la seva enteresa, les accions de sabotatge en el treball diari, la solidaritat i la temprança de les internes enmig d’aquell infern. Recordava la Constanza com a un dels suports de les espanyoles, a les que animava amb cançons. Justament Mercedes Núñez, que estava a la infermeria, havia confeccionat, no se sap com, unes banderetes republicanes que les vuit espanyoles van lluir quan els nazis van evacuar el camp el 14 d’abril de 1945.

Davant la imminent arribada dels anglesos, la Constanza i un grup de dones es van veure obligades a emprendre camí cap a Dresde, situada a uns 150 km a l’est de Leipzig. Va ser una de les anomenades “marxes de la mort”, en les quals les dones rendides de cansament eren abatudes pels guardians nazis. En un moment donat els vigilants van desaparèixer i amb precaucions es van anar separant de la columna en petits grups. La Constanza, dues espanyoles més i una francesa van arribar a una granja on treballaven tres presos de guerra, que les van amagar i protegir fins que arribaren les unitats de l’Exèrcit Roig.

Van ser concentrades en un gran camp, traslladades després a Torgau i finalment repatriades a França, a l’Hotel Lutetia de París. Allí es van retrobar amb el Joan Escuer, que havia estat repatriat des del camp de Dachau. L’alegria del retrobament no va ser plena “a l’assabentar-nos, a mida que ens anàvem trobant coneguts, de la mort de molts d’altres als Camps de la Mort i que no havien pogut veure la nostra victòria que tant cara ens havia costat”.

Amb l’alliberament van poder iniciar la seva vida en parella, gràcies a les ajudes del govern francès i a l’estabilitat laboral que van anar aconseguint amb els anys. L’acollida dels deportats es va organitzar per municipis, ells van anar a parar a Saint Ouen, prop de París, allotjats en uns barracons provisionals a l’espera de reunir-se amb familiars o de poder-se valdre per ells mateixos. En el seu cas, van marxar a viure a Seés, Normandia, amb una tia de la Constanza, i van treballar ella en una botiga de cafè i ell en una pedrera. Al cap de dos anys van marxar a París on el Joan va començar a treballar del seu ofici al ram de la metal·lúrgia i on van néixer els seus dos fill, el Joan al 1949 i la Dèlia al 1951.

La militància comunista de la parella en el PSUC continuà i en Joan va assumir la responsabilitat del partit a la regió de París Nord. Casa seva es va convertir en un dels punts de reunió de l’oposició antifranquista a l’exili. Van organitzar innombrables campanyes de denuncia del règim de Franco i de solidaritat amb els presos i exiliats espanyols així com dels ex-deportats.

Al 1972 van prendre la difícil decisió de retornar de l’exili i s’establiren a Sentmenat, el poble on la Constanza havia passar una etapa de la seva vida i del que guardava bons records. Aviat van entrar en contacte amb l’encara clandestina associació de l’Amica de Mauthausen i altres camps, que agrupava a supervivents i familiars, i a la que van dedicar les seves energies, sense abandonar el seu compromís militant en el PSUC. A partir de la legalització de l’Amical la Constanza s’integrà a la Junta com a representant de les deportades de Ravensruck, juntament amb les seves companyes Neus Català i Mercedes Núñez. Són molts els estudiants que guarden el record de la parella Constanza i Joan en els seus innumerables recorreguts pels centres d’ensenyament i culturals per recordar i transmetre el sofriment de tants compatriotes republicans al camp de la mort.

La deportació va afectar la salut de la Constanza, que va patir una artrosi degenerativa a la columna vertebral i diversos problemes cardíacs, tot i així no li van impedir la seva tasca de difusió. Va ser vicepresidenta de l’Amical i morí a Barcelona el 3 de gener de 1997.

Fonts: Testimoni de Constanza Martínez en Neus CATALÂ, De la resistencia y la deportación, Barcelona, ADGENA, S.L., 1984
Joan ESCUER GOMIS, Memorias de un republicano español al campo de Dachau, Barcelona, Amical de Mauthausen i altres camps, 2007
Mercedes NÚÑEZ TARGA, El carretó dels gossos, Barcelona, Ed. 62, 2005
http://www.rtve.es/alacarta/videos/altres-programes-darxiu/arxiu-tve-catalunya-giravolt-resistencia-deportacio/4535808/